02 - Història

EL CAMÍ DE SANT JAUME (GR 65.5): El Camí dels estels

Aquest camí llegendari segueix la ruta del Sol, de Llevant cap a Ponent. Per la nit, "la Via Làctia" assenyala la direcció correcta cap a la constel·lació de Can Major, és per això que se l’anomena també el camí dels Estels. Dues fileres d’estels, seguint dues línies paral·leles, s’extenen des de la Mediterrània a l’Atlàntic (Est-Oest): el camí del Sol. Segueixen un paral·lel terrestre que comença realment a la Catalunya Nord (Sud de França): les Eteilles, Puig Estela, Estillón; i acaba a les profunditats atlàntiques, Fisterra, on es creia que la terra s’acabava.

Aquest antiquíssim camí, tradicional, prové d’una època molt anterior al Cristianisme. La petjada de l’oca (animal que representava l’ànima del Faraó) era el seu símbol; a l’època dels dòlmens ja hi havia gent de coneixements avançats. La ruta cristiana, actual, s’establí seguint aquest camí dels estels, cristianitzant una ruta pagana o natural, i la petjada de l’oca es transformà en la venera o petxina dels pelegrins (altrament, la pelegrina); conservant així la semblança amb l’antiga tradició. Jars, en francès, és el mascle de l’oca. Jack, Jacques, Yago, Jacob, Jakin, són els mateixos noms en diferents llengües. D’aquí vé el nom de Camí de Sant Jaume.

Fer el camí és tot una experiència, entres en la ruta més històrica, universal, mística i esotèrica de la Humanitat; hi trobes gent de les més variades races i creences; la monumentalitat, al pas, d’esglésies, catedrals, monestirs, carregats de símbols alquimistes a les pedres plenes d’un llenguatge per a iniciats en el Coneixement; paisatges canviants, boscos, muntanyes, deserts; nous horitzons que obren noves sensacions en els sentits; coneixements ancestrals que romanien ocults tot esperant l’arribada del nostre esperit. És un camí per engrandir l’esperit del ser humà, un camí de superació personal i d’aprenentatge on no hi manca el sentit d’aventura; has d’integrar-te a la natura, quan la calor apreta has de ser el Sol que et carrega de vitalitat, quan fa vent has de ser l’aire que t’impulsa camí avant com un vaixell a plena vela, quan plou has de ser l’aigua que neteja i beneeix el teu esperit, quan fa fred has de ser la neu que conserva vius el teus coneixements. Resumint, és el camí de la Vida.


EL CAMÍ ÉS CRISTIANITZAT. LA LLEGENDA

La península ibèrica, l’any 711, va ser envaïda pels musulmans, menys una petita franja del Cantàbric i els Pirineus Occidentals. Set anys més tard, arribà la primera derrota de les tropes móres a Covadonga, a càrrec de "Don Pelayo", la qual cosa significà l’inici de la famosa Reconquesta. Es començà a extendre la creença que la intervenció divina hi havia participat i, entre les armes i la fe -entre ella la del "Santiago" Apòstol-, encoratjà els visigots que reconquerien així Lleó i Galícia.

A l’any 813, un ermità de nom "Pelayo", contemplant una pluja d’estels, veu que tots cauen en el mateix lloc. Hi descobreix, allà, un sepulcre amb unes restes. El Bisbe, "Teodomiro" certifica que són les restes de l’apòstol "Santiago", seguint la tradició que els apòstols són enterrats allà on havien predicat. De Palestina, amb un vaixell, portaren el cadàver fins a "Iria Flavia" (Padrón) i, seguidament, al lloc que anomenaren després "Campus Stellae" (Compostel·la). Alfons II el Cast, en assabentar-se dels fets, el fa patró d’Espanya i padrí de la Reconquesta. Ordena la construcció d’una església sobre la tomba a l’any 829. L’any 840, hi ha constància del primer pelegrinatge des d’Astúries. La fama traspassa els Pirineus i s’extén per tot Europa; la lluïta dels pobles cristians contra l’Islam necessitava d’un revulsiu.

Dos anys més tard, la victòria dels cristians a la batalla de "Clavijo", malgrat d’estar en inferioritat numèrica, la figura de l’Apòstol es manifesta amb tota la seva força; els contendents explicaren la miraculosa intervenció de "Santiago" cavalcant un cavall blanc i brandint a la mà una refulgent i flamífera espasa. La fantàstica notícia s’escampa per la península i més enllà dels Pirineus on la figura de l’Apòstol és ben rebuda per l’emperador Carlomagne, que ja havia lluïtat contra les tropes islàmiques.

Durant el segle X, els límits de la Reconquesta es van ampliant, comença a ser possible viatjar amb seguretat i hi arriben els primers pelegrins estrangers. A l’any 950, el Bisbe "Gotesgalco de le Puy", amb tota la seva cohort, fa el viatge a Compostel·la com a exemple per a molts. De la mà de "Sancho III el Mayor" arriba l’orde de Cluny, que introdueix l’art romànic i es converteix en l’administradora de la cultura, ocupant el buit que havien deixat 200 anys de guerra. Neixen noves ciutats i es milloren les vies de comunicació.

El mil·lenari de la cristianitat impulsa amb més força el pelegrinatge, es fan noves construccions al llarg del camí, principalment per la ruta de Somport, ja que "Ramiro I" fa la capital del regne a Chaca (Jaca). Per disposició papal es fa públic el pelegrinatge i el Papa "Calixto II", a l’any 1122, crea el "Xacobeo" dels anys sants.

A través dels anys, el Camí de Sant Jaume va guanyant popularitat; nobles i plebeus el recorren sota promeses i penitències. El bandolerisme i la picaresca fan acte de presència i s’hi instal·len Ordes religioses i monàstiques per protegir els caminadors i vigilar el camí. Durant els segles XIII i XIV són les èpoques de major concurrència. Santiago de Compostel·la acollia cada any mig milió de pelegrins; però, a partir del descobriment d’Amèrica, començà el decaïment de pelegrins i les relíquies de l’Apòstol foren amagades per por que el malvat pirata "sir Francis Drake", que era a Galícia, pogués destruir-les.

Durant tres segles el Camí de Sant Jaume resta abandonat i ningú no en sap res de les restes. En unes obres fetes a la catedral de Santiago, a l’any 1879, es redescobreixen les relíquies i Lleó XIII en dóna fe; no obstant això, no es fins a l’any 1985, quan la UNESCO atorga al Camí de Sant Jaume la distinció de Primer Itinerari Cultural Europeu i a Santiago de Compostel·la el reconeixement de ciutat Patrimoni de la Humanitat, que el Camí agafa una forta embranzida de popularitat i els caminadors tornen a la ruta: Santiago desperta d’un llarg son, tot i que en la foscor del temps ja existia una ruta que seguia el mític Camí dels Estels.

Santi Massagué Tapiola


TARRAGONA-SANTIAGO DE COMPOSTEL·LA
pel Camí de l’Ebre


Tarragona-Saragossa-Logronyo

Quan es parla del Camí de Sant Jaume -Camino de Santiago, Chemin de Saint Jacques, Saint James Way- no es parla d’un únic camí, sinó de diferents camins que convergien tots vers la tomba de l’Apòstol Sant Iacobus o Sant Jaume el Major, situada a Galícia.

És sabut per tothom que els habitants de l’Oest i Nord de França utilitzaven el camí que comença a la Tour de Saint Jacques, a la ribera del riu Sena a París i que entra a Espanya per Roncesvalls; els del centre de França i Alemanya ho feien per Somport (el Sumum Portum del camí romà de les Gàl·lies a Caesar-augusta) anaven fins a Puente de la Reina on s’unien amb el Camí Francès; els del Sud-Est de França i Itàlia podien entrar per la Cerdanya, o bé per la Jonquera, passaven per Lleida i Saragossa i d’allí s’ajuntaven al camí principal a Logronyo. Els habitants de les comarques tarragonines i del País Valencià utilitzaven també els seus camins per anar a Saragossa i d’allí a Logronyo i Santiago de Compostel·la. I, finalment, les antigues rutes d’Andalusia a Galícia també havien de ser utilitzades pels pelegrins de l’Alta Edat Mitjana, donada la gran tolerància religiosa que disfrutaren els habitants de la península ibèrica durant els segles de govern del Califat de Còrdova.

Quin és l’origen d’aquest important moviment de pelegrinatge jacobeu que, des de l’Edat Mitjana ha perdurat fins als nostres dies? …Sant Jaume el Major era germà de Sant Joan Evangelista, ambdós fills de Zebedeu i Maria-Salomé. Encara que els Actes dels Apòstols no en parlen, la tradició diu que va venir a evangelitzar Espanya i que, retornant a Jerusalem, fou occit per ordre del rei Herodes Agrip I.

Les primeres referències, segons l’abbé Georges Bernes, al pròleg del llibre le Chemin de Saint Jacques, les tenim en els comentaristes sagrats del segle IV, Sant Jeroni i Didim d’Alexandria, els quals ens diuen que Sant Jaume havia vingut a l’actual Espanya a predicar la doctrina de Crist; hauria desembarcat a Andalusia i creuat la península seguint la gran calçada romana assentada sobre l’ancestral Ruta del Estaño, per on portaven aquest metall des de Galícia per oferir-lo als mercaders mediterranis que el buscaven a qualsevol preu, atès que era necessari per fer-ne aliatge amb el coure i obtenir el bronze.

Arribat a Galícia, la terra del misticisme celta, la va evangelitzar i, en marxar, creuà el Nord de la península, passant per Saragossa, on se li va aparèixer la Mare de Déu quan encara vivia (en carne mortal diuen els goigs de la Verge del Pilar) i va embarcar de nou cap a Jerusalem, on fou executat posteriorment.

Diuen els esmentats comentadors que els seus deixebles, Teodor i Anastasi, embarcaren el cadàver i, "guiats per un àngel", el portaren fins a Galícia, precisament a Iria Flavia (l’actual Padrón); allí la reina Lupa, conversa al cristianisme, hauria donat el seu palau per fer-hi el sepulcre de l’Apòstol.

Som als inicis del segle IX, vers l’any 813, l’asceta Pelai i Pelagi té unes visions de llums i cants sobre un antic fossar (campus stellae); n’informà al prelat Teodomir, el qual va proclamar que es tractava del sepulcre de Santiago. El rei d’Astúries, Alfons II el Cast, va fer eregir un temple en aquest lloc. Llavors diu la tradició que s’obrí el Camí de Sant Jaume, el qual, forçosament, havia d’utilitzar la xarxa viària romana construïda sobre la primitiva via dels celtes, atès que els gots i posteriorment els àrabs no obriren noves vies al Nord de la península, sinó que es limitaren a conservar o reconstruir les fetes pels romans (el Camí de Santiago, que entra per Roncesvalls, segueix una antiga via romana perfectament descrita en les descripcions d’Antoni a finals del segle IV d.C., cinc-cents anys abans del descobriment del Sepulcre). Igual ho podem veure en les rutes que entren per Somport i per Catalunya.

Probablement, el pelegrinatge a Galícia, concretament a Padrón, on segons la tradició hi havia desembarcat el cadàver de Sant Jaume, ja es feia (si bé amb menys intensitat) abans del descobriment del sepulcre. Al segle VII el monjo irlandès, Sant Aldelm, ja parla del pelegrinatge a on estava enterrat l’Apòstol i també, al segle VIII, en parla el monjo espanyol Beat de Liébana.

Fou a partir del segle IX, i dels següents, que el pelegrinatge a Santiago de Compostel·la va conèixer una densitat extraordinària; va representar un intercanvi cultural molt profitós per a tot el cristianisme. Per tenir una idea de la quantitat de pelegrins que hi passaven, cal adduir que al segle XIII, a l’hospital de Roncesvalls, es servien als pelegrins uns 30.000 àpats a l’any, fora dels molts pelegrins que s’unien al Camí per rutes que confluien al camí principal més avall de Roncesvalls.

Les associacions senderistes d’ambdós costats del Pirineu teníem el deure de retrobar i condicionar, en el possible, les rutes i camins que portaven a Santiago de Compostel·la. A França, le Comité de Sentiers de Grande Randonnée, va condicionar el GR-65, que va de la Tour Saint-Jacques de París a Roncesvalls, i d’allí a Pamplona, Burgos, Lleó, Astorga i Santiago de Compostel·la. També en van senyalitzar dos ramals: el GR-65-1, que s’origina a Vézelay i s’uneix al primer prop d’Ostabat; i el GR-65-2, que comença a le Puy i s’uneix al principal al mateix punt que l’anterior.

El Comité de Senderos, aragonès, ha senyalitzat i ha fet una guia del camí que recollia els pelegrins de la zona de Tolosa de Lengadòc (Llenguadoc), entrava per Somport, passava per Chaca (Jaca) i s’unia al principal, després de Puente de la Reina. Li han posat les sigles GR-65-3.

El Comitè Català de Senders ha estudiat els camins de Sant Jaume que passaven per Catalunya, especialment el que, procedent de França, passava per Barcelona i Sant Cugat del Vallès, per anar a Montserrat, Lleida, Saragossa, Tarazona i Logronyo on s’ajuntava al camí principal; té les sigles GR-65-4. També ha estudiat el que passava seguint la costa per la romana Via Augusta i, des de Tarragona, anava pel camí directe de Tàrraco a Caesar-Augusta, fins trobar l’anterior als plans de Cardiel, entre Mequinensa i Candasnos; és el GR-65-5 que descrivim en aquesta Topo-guia.

Expliquen els hagiògrafs (especialistes en biografies de persones santes) que, quan Sant Jaume va venir a predicar a Espanya, va fer-ho amb una especial dedicació a Galícia, on va erigir un temple a Padrón, al lloc on es diu que varen desembarcar les seves despulles; d’allí va passar predicant per Lugo, Astorga, Palència i Saragossa (on se li va aparèixer la Mare de Déu dalt d’un pilar). D’allí va retornar a Jerusalem; lògicament, devia fer-ho embarcant al port més proper, el de Tarragona, en aquell temps la capital més important dels romans a la Hispània. Francisco Fernández Sánchez, al seu llibre Cataluña y el Camino de Santiago cita fonts antigues que afirmen que Santiago havia retornat a peu des de Galícia, passant per Astorga, Saragossa i que havia embarcat a Tarragona.

Aquest GR-65-5, que descriurem a continuació, preté anar seguint la via romana que, segons la tradició, va petjar l’Apòstol Sant Jaume quan evangelitzava la península, si bé en sentit invers de com ho va fer ell, és a dir, de Tarragona a Galícia.

Ja hem explicat abans que els únics camins existents als segles IX i X, quan es va popularitzar el pelegrinatge a Santiago de Compostel·la, eren els de la xarxa viària romana; per tant, si volem actualitzar amb la màxima veracitat les rutes dels pelegrins, hem d’estudiar primer la xarxa romana de comunicacions. La ubicació exacta de les vies romanes de la Península Ibèrica és molt controvertida i cadascun dels autors que en parlen dóna situacions i itineraris diferents; cosa explicable perquè la dominació romana va durar gairebé 600 anys, en el transcurs dels quals se succeïren diverses circumstàncies polítiques, econòmiques i militars, obligant així a que s’obrissin noves vies per adaptar-les a les noves necessitats, a la vegada que se n’abandonaven d’altres que ja no eren necessàries.

Durant els períodes de calma i tranquil·litat, s’utilitzaven les vies que anaven per terreny pla i fàcil de recòrrer; en canvi, en èpoques de guerres i insurreccions, s’habilitaven vies altes -per les carenes- amb l’objectiu d’evitar possibles emboscades. El gran geògraf català, Pau Vila Dinarès, diu: "quasi totes les vies romanes tenien llur rèplica en algun camí de carena, vies estratègiques dels temps insegurs, quan aquelles no són ja enlairades en algun tram de la seva ruta". Detalla alguns exemples de vies de seguretat per les carenes, entre d’elles la que ens interessa a nosaltres, textualment: "la Via de Tàrraco a Ilerda pel Francolí, era també duplicada per una via que travessava el massís muntanyós de Prades i davallava per Vilanova de Prades, seguint la vorera de la riera de l’Albi on l’acarenament -com traçat únic o duplicat- s’atura per innecessari a les terres obertes de l’Urgell".

Situat el pelegrí de l’Edat Mitjana a les rodalies de Tarragona, tenia tres possibilitats d’anar a Saragossa per vies romanes:

a) Anar seguint la costa per la Via Augusta -estudiada per Jaume Massó- passant per Vila-seca, Cambrils, l’Hospitalet de l’Infant (Mansio Oleastrum), Coll de Balaguer (Ab Saltum), el Perelló i Tortosa. Allí, creuar l’Ebre i pujar pel camí romà de la ribera dreta, la Via Edetana; la qual, abans d’arribar a Móra, pujava a la Terra Alta i anava a Casp, on enllaçava amb la via romana de la dreta de l’Ebre fins arribar a Saragossa.

b) La ruta ampla i normal -descrita als itineraris d’Antoni- que sortia de Tàrraco per anar cap a Ilerda, Osca i Caesar-Augusta; passant per la vall del Francolí, els plans de l’Urgell, els de Llitera i Osca i la vall del riu Gàllego. Tota ella amb camins amples, aptes per passar-hi carretes.

c) La ruta més curta, apta solament per passar-hi a peu: la ruta de seguretat per les carenes del massís de Prades, esmentada per Pau Vila, que ja hem descrit abans. Anava de Tarragona a Constantí, la Selva, l’Albiol i Prades; deixant, aquí, la que anava cap a Lleida per seguir un camí pre-romà que porta a Ulldemolins, d’allí pujava a la serra la Llena i la seguia per l’actual divisòria de les províncies de Tarragona i Lleida fins a Maials i Mequinensa, on trobava una via romana que pujava per la riba dreta del Cinca i, creuant els Monegres per la "la Calçada del Diable", anava directament a Saragossa.

Dels tres possibles itineraris, el més curt i per tant el més favorable per ser executat a peu, és el tercer: l’estem estudiant i senyalitzant com a Sender de Gran Recorregut GR-65-5 fins entrar a l’Aragó, a la localitat de Mequinensa.

Enric Aguadé Sans President d'Honor del Comitè Català de Senders